dimecres, 3 de juny de 2015

Comiat

     Comiat

Somric. -Te n’has d’anar-. I el meu somrís
vol amagar una angoixa -i és trist, p’al.lid
com la fulla que sent morir el bon temps:
el nostre estiu s’acaba. Et vaig mirant
llargament, dolçament, i el meu esguard
és ple de comiats, tendre d’adéus
-demà els meus ulls et buscaran debades.
¿I aquest plec ignorat en els teus llavis,
que abans reien sincers i un fons de pena
ensenyen ara en el seu riure fals?
Ah!, s’han trobat els ulls, l’una mirada
repenja en l’altra, i un moment els rostres
són seriosos, com ho és l’amor,
que en mi sento que puja, anguniat...
I l’esguard torna a les petites coses,
i els llavis al somrís i al mentider
parlar de tot allò que no interessa.
I els dos sabem que ens enganyem. El joc
és en va. I veus, amor, que ara voldria,
vull acostar-me a tu, abraçar-te, estrènyer
el meu front al teu pit, i demanar-te
inacabablement: -No, no te’n vagis...!
-Marià Villangómez Llobert

Va néixer en una família de metges i farmacèutics, però de jove es va decantar per l'estudi de les lletres. Des del 1928 va estudiar Dret a Barcelona. Més enllà dels estudis, l'estada va resultar profitosa per l'època convulsa de Catalunya en aquells temps. Lector àvid de poesia, comença a publicar en diaris i revistes fins a l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1938 es trasllada a València i inicia estudis de lletres fins que és destinat al front de Castelló, al bàndol de Franco, on va lluitar a la zona d'Higueras. http://www.escriptors.cat/autors/villangomezm/pagina.php?id_sec=1820


                                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada