ELOGI DE LA TRISTESA

ELOGI DE LA TRISTESA

Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.

Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.

Alguns viuen gronxats per la utopia

que els manté arrecerats de les onades.

Hi ha qui viu de secrets o de mentides,

d’il·lusions, miratges i quimeres.

Jo juro que es pot viure de tristesa,

sentir-la com el vent que empeny la barca,

com la saba que corre per les tiges,

com la flama que crema fulles mortes;

una tristesa fonda i solidària,

compromesa amb la feina més feixuga,

com fidel cavaller vetllant les armes;

tristesa que somou i purifica,

que combat la desesma i la transforma.

No és immortal qui viu de la tristesa,

però ningú no ho és, visqui com visqui.

Llibre: El tomb de les batalles, 2009.

Miquel-Lluís Muntané: Va nàixer a Barcelona en en 1956 va estudiar filologia, sociologia i publicitat.