UNA AIGUA BRUTA I TRISTA
De dalt de la passarel·la contemplàvem els trens.
Aquells núvols de fum de les locomotores,
els xiulits, les baranes de ferro, vacil·lants.
Se n’anaven els trens i tornàvem els trens
i nosaltres els vèiem de dalt la passarel·la.
Els raïls s’enfugien, metàl·lics, vida amunt.
Era bella, la vida. Era trista, també.
I qui sap com seria, de quin color, la vida?
Jo et cenyia amb un braç l’adorable criatura.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
Ens espantava a voltes. A voltes ens besàvem
en el cine. Altres voltes érem clars i feliços
i aniríem després, qui sap, a Barcelona,
com feren els teus pares. Alenaven les fosques
locomotores. Queien densos trossos de fum.
Creuàvem entre el fum de les locomotores.
En l’aire vacil·lava un llum sobre el carrer.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
El meu braç et cenyia l’adorable cintura.
Somreies tristament. Desistíem els dos,
i darrere la tàpia alenaven els trens.
En el sopar pixava cansadament un home;
l’esperava la dona, amb els fills, sota el llum.
Vicent Andrés Estellés
Va ser un periodista, escriptor i un dels més importants poetes del segle XX. Va nàixer en 1924 a Burjassot i va morir en 1993 a València.Ha rebut nombrosos premis i donat nom a col·legis, institucions i premis.
Llibre: Llibre de meravelles
