COM ES PARLA A LA PEDRA

L’obscura tristesa de la por.De l’insecte que dansa a la deriva i erra el camí,la branca, el nectar, el pol·len ,les aigues, els ullsde la roda,la rosa,el solc on haurien de grillar els bulbs ,les granes demà tiges, flors d’aliments, i no es pot enyorar la nostalgia. Ni l’ombra del propi cos que no entens. Ni t’escoltes,nàufrag ,els llavis e l’alfabet.Vine,abaraça’t a la ferida profunda de l’enmàs. Amb ulls oberts, viu amb alegria la vida fugaç de les paraules.

Paul Celan