Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.
L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.
Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.
Josep Sebastia
Pons Arderiu Garcés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada