Comiat

     Comiat

Somric. -Te n’has d’anar-. I el meu somrís vol amagar una angoixa -i és trist, p’al.lid com la fulla que sent morir el bon temps: el nostre estiu s’acaba. Et vaig mirant llargament, dolçament, i el meu esguard és ple de comiats, tendre d’adéus -demà els meus ulls et buscaran debades. ¿I aquest plec ignorat en els teus llavis, que abans reien sincers i un fons de pena ensenyen ara en el seu riure fals? Ah!, s’han trobat els ulls, l’una mirada repenja en l’altra, i un moment els rostres són seriosos, com ho és l’amor, que en mi sento que puja, anguniat... I l’esguard torna a les petites coses, i els llavis al somrís i al mentider parlar de tot allò que no interessa. I els dos sabem que ens enganyem. El joc és en va. I veus, amor, que ara voldria, vull acostar-me a tu, abraçar-te, estrènyer el meu front al teu pit, i demanar-te inacabablement: -No, no te’n vagis...!

-Marià Villangómez Llobert

Va néixer en una família de metges i farmacèutics, però de jove es va decantar per l'estudi de les lletres. Des del 1928 va estudiar Dret a Barcelona. Més enllà dels estudis, l'estada va resultar profitosa per l'època convulsa de Catalunya en aquells temps. Lector àvid de poesia, comença a publicar en diaris i revistes fins a l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1938 es trasllada a València i inicia estudis de lletres fins que és destinat al front de Castelló, al bàndol de Franco, on va lluitar a la zona d'Higueras. http://www.escriptors.cat/autors/villangomezm/pagina.php?id_sec=1820